Algú vol company...?

Anit va ser la festa d'Espai País Valencià, una paella per quatre-centes persones i a la nit concerts de música folk a la plaça del Poble Romaní a Gràcia, una revetla com les festes a poble allà baix on tothom parla amb tothom, on hi ha cerolet a la fresca -sense gel-, i on veus gent que ix del cau de la gran ciutat anònima.

Un cap de setmana sense tocar barraca i, millor així, que a casa l'estómac se'm fa pedra, veient la nova floreta que m'acompanya. Nova floreta que espere trobe cossiol urgentment.... i és que... quina poca iniciativa tenen els hòmens!

Poca iniciativa i, sobretot, problemes de visió. Per què mai veuen res per fer a casa? Si la roba per llavar fa filadetes pel corredor..., ells, no la veuen. Si ja no hi ha cadires perquè totes estan ocupades per roba per planxar..., ells, no la veuen. Si la borra és tan gran que et parla de vosté i et fa la girada del llit..., ells, tampoc la veuen... Si ja no t'hi veus a l'espill del bany perquè tot són llamparnaes..., ells, tampoc ho veuen...

I és que, a la poca iniciativa, i als problemes de visió, he d'afegir les estranyes preguntes, que s'escolten del tipus: doncs, dis-me què he de fer? o Si no m’ho dius, com vols que ho sàpiga? I és, en aquest precís moment, quan l’ofegaries, l'esquarteraries i quan escamparies les seues restes per les andanes de totes les estacions de metro de Barcelona. Així que, com que no em ve de gust ser la protagonista d'un programa de successos.... optaré per agarrar la porta, senyar-me i allargar-me amb l'esperança de què, miraculosament, desenvolupe alguna capacitat domèstica per la correcta convivència i, sobretot, que no desbarate res durant la meua absència.

En fi, paciència, que és la mare de la ciència... i que aguante el temps, que me'n vaig a la festa de la Terra al parc de la Ciutadella....

Brúixoles i bruixes...

Que brúixoles i bruixes ens endevinen els nords, per desar-los a les vidrioles amb els segons i els minuts i les hores i els dies i les setmanes triant, així només, els moments amb somriures.

Que brúixoles i bruixes ens mostren com no eixir-se'n del trapezi per no caure dins la teranyina ensucrada de cotó-en-pèl, perquè de cotó estan fets els mecanismes exactes de les cabòries innexactes.

Que brúixoles i bruixes vetlen els nostres somnis i allunyen les estridències que fan esborronar esquenes i braços, que arrepleguen les gotes de reixiu i les barregen amb les espurnes de sol.

Que brúixoles i bruixes ens mostren els filets de claror en despuntar el dia i que ens assenyalen amb sagetes i graneres el nord endevinat....

Saudades o síndrome prevacacional...

I mentre el món al meu voltant gira a ritme d'aquesta falsa primavera jo continue porgant el verí en vena de tacte envellutat.

I mentre els údols a la lluna esdevenen plomes d'oca que es deixen emportar pel vent em pregunte si és temps de buscar les hores perdudes dins les butxaques dels abrics fets amb el fum d'aquest hivern.

*****

Domingueru..., vaig bé, tan gris com tu, però no em queixe. I sí, que el món és tan miserable que cal dir... fa un any? Guareix-te d'al·lèrgies i pol·lens que eixim de l'hivernacle, les terrassetes s'omplen i les Volls poden provocar estralls...

*****

I vaig bé, no et preocupes, que les vesprades esperpèntiques sembla que van acabar fa ja un parell de mesos. Sent també la saudade i, no em parles de crisi dels trenta... Rosa Montero? Tu flipes... el millor per superar-ho tot és un poemari -tu saps quin-, però encara millor si el lliges imaginant l'autor-poeta cadenat a un roser...

*****

Veí..., prevacances? escapadeta...? Jo, per ací, per ací i amb ganes de fer-li cas, literalment, al de dalt, i centrar-me una miqueta. Estem en procés ascensor, tortura, tortura...

Vaixell...

Canvie el sofà per un vaixell i, sense voler em marege i sent com l'estómac se'm fa una madeixa de llana tosca. El rellotge de sorra ni s'atura ni s'acaba i cada granet és un batec esmorteït en aquella muntanyeta daurada. I el meu cap roda com una trompa, i els meus dits es mouen ràpid per fer silenciar músiques i veus que no em vénen de gust escoltar. I aquells que em demanen que què em passa que m'ho expliquen i aquells que no m'ho demanen que em jutgen que el vaixell ja anirà a port quan la tempesta escampe....

Xiquets? No, gràcies.

Les criatures em tornen xirimita, tot i que de vegades pense que criatura no seria una definició adequada per la franja d'edat amb la que em toca batallar a diari. Sovint, utilitzaria paraules més apropiades com: bestiola, animal, salvatge, esclatahormones, dimoni, auriculater, reventanervis o , simplement follonero -neng seria una definició massa refinada i, pregue disculpeu-me el classisme-. El cas és que hi dies que me'ls menjaria, com al xiquet de la poma, i hi ha dies que voldria estacar-los unes agulles de fer calça a l'estil banderiller -i conste que deteste la tauromàquia-.

Porte una setmana que no entenc si és que viuen una primavera al gener o hi ha una càmera oculta perquè la Milà puga fer un d'aquells programes seus de dimarts de matinada.... i jo, aguante els mainadescents i tinc com a única treva el pati que l'aprofite per esbravar-me i prendre til·la...

Demà dimecres i, hui infern, per això, he pensat que potser, ja que les tècniques psicopedagògiques d'amor i comprensió no funcionen, dedicaré els meus esforços a trobar una Barriguitas fosqueta i una caixeta d'agulles per mostrar-ho als dominicanets com a eina persuassiva... que sé de ben cert, que és més eficient un doctor Badongo-todo-tipo-de-magia, que una visita al Cap d'Estudis....

Per favor, no em feu la putada de tractar d'aconseguir-la abans que jo..... i, disculpeu que talle així de sec, me'n vaig a fer una visita a Ebay...

Embastar paraules...

Desembastem els fils del meu melic, que al cap i la fi, només era borra de llana.

Reprenem les ganes, i fem plans a llarg termini, equilibrem allò desproporcionat per fer-ho senzillament viable i deixa't veure, com fas, que m'agrada tenir-te.

T'ho dic i ho saps, sense embussos, ni moviments calculats.

Cuscanelles a la part de dins dels meus braços i, gorrin xinxet... somriu.